Capitalisme contra cooperativisme en un organisme: el càncer

Em prendré la llibertat de traduīr un paràgraf de la quarta edició de Biologia Molecular de la Cèl · lula (per Alberts B, Johnson A, Lewis J, et al. New York: Garland Science, 2002). Aquesta definició la vaig llegir al final del curs de Biologia Cel · lular que s’impartia a primer de Biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona per Lleonard Barrios allà per 1996 (de quan Judes era fadrí i sa mare festejava), i la veritat que em va quedar gravada en la ment.

Així, a diferència de les cèl · lules lliures com els bacteris, les quals competeixen per sobreviure, les cèl · lules d’un organisme pluricel · lular han de col · laborar. Per coordinar aquest comportament, les cèl · lules envien, reben i interpreten un seguit de senyals que serveixen com a controladors socials, dient a cadascuna com han d’actuar. Com a resultat, cada cèl · lula es comporta d’una manera socialment responsable, quiescent, dividint-se, diferenciant-se o morint en favor de l’organisme. En un cos humà amb més de 1014 cèl · lules, cada dia bilions d’elles experimenten mutacions, danyant potencialment el control social. I encara pitjor, la mutació podria donar a una cèl · lula un avantatge selectiu, permetent dividir-se de manera més ràpida que les seves veïnes, convertint-se així en la fundadora d’un creixent clon mutant. Una mutació que produeixi tal comportament egoista per part d’individus de la cooperativa pot posar en perill el futur de l’empresa. Repetides rondes de mutació, competició i selecció natural dins de la població de cèl · lules somàtiques seria sortir del foc per caure a les brases. Aquests són els ingredients bàsics del càncer: és una malaltia en la qual un clon mutant de cèl · lules comença a prosperar a expenses dels seus veïns, però que al final acaba destruint tota la societat.

Cada dia, bilions de cèl · lules pateixen mutacions, que potencialment les fan cancerígenes. Perquè no arriben a formar tumors?. Doncs bàsicament per una sèrie de mecanismes de control que els organismes posseeixen. Destacaré la reparació genètica, el suïcidi programat (apoptosi) i el sistema immunològic.

La reparació genètica és un mecanisme bàsic per a la supervivència dels organismes complexos. Són una sèrie de processos pels quals les cèl · lules vigilen constantment que el DNA no estigui danyat, i en cas contrari, ho reparen. Si no hi ha reparació la cèl · lula entra: o bé en un estat de senescència (cèl · lula dorment, deixa de multiplicar-se), o d’apoptosi (veure més a baix) o arribarà a formar un tumor.

El suïcidi programat (apoptosi) són una sèrie de processos bioquímics que permeten a la cèl · lula llevar d’enmig quan alguna cosa al seu interior va malament. Hi sensors mòbils que permeten a la cèl · lula saber que, per exemple, ha patit una mutació que no ha estat reparada i que és perillosa per a l’organisme. Aquests mecanisme de control posaran en marxa l’apoptosi que finalitzarà amb la mort cel · lular controlada, de manera neta i organitzada. L’organisme com a entitat fa milions d’anys que va aprovar lleis pro-eutanàsia.

Si tot això falla, encara queda un últim control, que és el sistema immunològic. Està dotat de cèl · lules capaces de detectar senyals estranyes a l’exterior de les cèl · lules tumorals, i acabar amb elles.

Càncer és una terme que engloba milions diferents entitats: Cada pacient té un càncer diferent al d’un altre pacient, encara que sigui del mateix tipus. I cada càncer és diferent en el temps i en l’espai a si mateix.

Anem per parts. Què vull dir amb: Cada pacient té un càncer diferent al d’un altre pacient, encara que sigui del mateix tipus?

Partint de que cada individu és diferent genèticament als altres (i encara més epigenèticament), i que el càncer no deixa de ser una cèl · lula d’un individu que ha patit una sèrie de mutacions que l’han portat a ser tumoral, s’entén que també serà diferent a la de l’altre. Aquí m’agradaria fer un incís, i comentar que en un tumor no només hi ha cèl · lules tumorals. També hi ha cèl · lules no mutades, les anomenades cèl · lules estromals. Aquestes cèl · lules, que podríem anomenar de farciment-funcionals, són per exemple, cèl · lules immunes, els vasos sanguinis i les cèl · lules encarregades de crear la matèria que omple l’espai deixat entre cèl · lules (fibroblasts). Aquestes cèl · lules estromals tenen un paper fonamental en el desenvolupament tumoral, d’una manera ja sigui positiva o negativa.

I que cada càncer és diferent en el temps i en l’espai?

Una de les característiques de les cèl · lules tumorals és que se salten els controls cel · lulars a la torera. Aquesta falta de control, fa que acumulin al cap del temps més mutacions. Això implica que un tumor al final, serà probablement diferent a com era al principi. A més d’això, les cèl · lules tumorals presenten molta plasticitat. Aquesta plasticitat els permet adaptar-se a mitjans molt diferents. Un exemple: la metàstasi. Una tumor per colonitzar un altre òrgan necessita adquirir característiques de les cèl · lules d’aquest altre òrgan. És a dir que una cèl · lula de pell és incapaç de viure en el fetge, perquè no és el seu ambient. Això és perquè les cèl · lules reben senyals de les seves veïnes que les permeten sobreviure. Les metàstasis són capaços de colonitzar òrgans als quals elles no pertanyen. Així doncs, la cèl · lula de la metàstasi serà molt probablement diferent de la cèl · lula cancerígena del tumor d’origen (primari). A més que un tumor presentarà a l’espai diferències de tipus fisiològic (pH, concentració d’oxigen, de glucosa, etc, etc) que faran que les cèl · lules tumorals siguin diferents a adaptar-se a aquestes diferències.

Tot això implica que un tractament que funciona per a un pacient en un moment determinat, deixi de funcionar més tard, o no funcioni en un altre pacient amb el mateix tipus de cáncer. El futur dels tractaments per acabar o reduïr el càncer s’ha d’encaminar necessàriament cap a la personalització, fer un tractament a mida per cada pacient i per cada moment.  I tambè s´ha de fer molta més didàctica en la prevenció i el diagnòstic precoç, que són dues eïnes molt importants en la lluita contra el càncer, i que són la part a on nosaltres podem ajudar.
National Geographic Oferta

Anuncios

Acerca de Antoni Torres Collado

Siempre me gustó la ciencia, era fan de "Erase Una Vez: la Vida" y de "el Mundo de Beakman". Mi primer libro de cabecera fué "Cosas y Casos" y "Las Aventuras del Coronel Mc Mister". Así que escogí el lado oscuro. Me gradué en Biología, especialidad de microbiología en la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2000, y empecé el doctorado en Inmunología y Biología Celular en el Hospital Universitari de Sant Pau i la Santa Creu de Barcelona. Lo terminé a finales del 2007 en el Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona con una tesis sobre proteasas y cáncer, para empezar una estancia postdoctoral en Los Angeles (California) en los campos de angiogénesis, cáncer, desarrollo e inmunoterapia. Actualmente resido de nuevo en Barcelona.
Esta entrada fue publicada en cáncer y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a Capitalisme contra cooperativisme en un organisme: el càncer

  1. Yvonne dijo:

    Gracias, Antoni, por enseñarnos siempre nuevos aspectos de este tema; desconocía totalmente estos detalles!
    Un abrazo

    Le gusta a 1 persona

¿Se te ha comido la lengua un minino?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s